Sí, finalment ja està disponible la versió definitiva del nou Firefox 3.

Ha passat molt de temps des que van començar a aparèixer les habituals fases prèvies, primer les alfa, les beta després i finalment les release candidate, que ja apuntaven que la nova versió del navegador de la Mozilla Foundation seria encara millor que l’anterior.

Les millores són nombroses: més rapidesa de navegació, augment de la compatibilitat amb els estàndards i incorporació de noves funcions i prestacions a la seva interfície. Per si això fos poc, presenta una substancial millora en un dels punts febles de les versions anteriors: el consum de recursos de l’ordinador (de memòria sobretot) s’ha reduït de manera important.

El dia previst per a la seva aparició, el 17 de juny, els seus desenvolupadors van organitzar el Download Day, que pretenia l’obtenció d’un nou Record Guinness: aconseguir el major nombre de descàrregues en un sol dia. I sembla que van pel bon camí, se’n van fer més de 8 milions a tot el món i ara l’organisme regulador dels rècords està estudiant el cas.

Si vosaltres vàreu col·laborar en aquesta descàrrega massiva, podeu aconseguir un certificat acreditatiu com el nostre.

És cert que amb els navegadors passa com en tantes altres coses, que hi ha gustos per a tots. Però sembla que, amb l’aparició d’aquesta versió, la distància entre el Firefox i el seu rival per excel·lència, l’Explorer 7 de Microsoft, és encara més gran.

Per no parlar de l’Explorer 6 que encara molts usuaris d’Internet han de patir, aquella andròmina incapaç de mostrar correctament moltes pàgines i amb més forats de seguretat que un formatge de gruyère rosegat pels ratolins.

De ben segur que ara, Microsoft accelerarà el desenvolupament del seu Explorer 8 que, coneixent la tradició de l’empresa, segur que serà sorprenentment similar al nou Firefox.

Com sempre, es pot descarregar gratuïtament el Firefox 3 per a varis sistemes operatius i en diversos idiomes.

Si encara no us heu decidit, sapigueu que la Mozilla Foundation és una ONL (organització sense ànim de lucre) que té com a finalitat la d’innovar i facilitar l’accés a Internet a tot el món….vaja, que no és una entitat com Microsoft precissament.

Avui tenim una gran notícia per a compartir amb vosaltres.

Una boda a la nostra biblioteca!

Sí amics, divendres passat la nostra companya Arantxa es va casar a Sitges amb en Carlos i hores d’ara estan gaudint del seu viatge de noces a Nova Zelanda. A la foto que us mostrem a l’entrada podeu veure un dels moments culminants del dia, la inevitable pluja d’arròs.

Felicitats als nuvis!

I a vosaltres, com sempre, bon divendres.

Microvoluntarios.org és un portal d’Internet creat per la Fundació Bip-Bip que té com a objectiu la integració social de persones que pertanyen a col·lectius vulnerables mitjançant les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC).

El funcionament d’aquest lloc web és senzill: només cal registrar-se i consultar, segons el temps de que es diposi, les diverses oportunitats de col·laboració que ofereixen algunes ONG. D’aquesta manera, qualsevol persona amb una estona lliure al dia (15 o 30 minuts, per exemple) pot fer-se càrrec d’aquestes microtasques via Internet i ajudar a aquestes organitzacions a millorar el seu funcionament.

El llistat de tasques inclou des d’una traducció, l’actualització del web d’una entitat o el disseny de samarretes, entre d’altres. A cadascuna d’elles se’ns indica el temps necessari per tal de que el possible microvoluntari pugui triar la que més s’ajusti a la seva disponibilitat.

A banda d’aquesta iniciativa, la Fundació Bip-Bip ofereix altres recursos com el portal anomenat Hacesfalta.org, on es troben ofertes de voluntariat o feina tant virtual com presencial. També ens ofereix l’oportunitat de donar els nostres vells equips informàtics per a finalitats socials.

URL és l’acrònim d’Uniform Resource Locator (Localitzador Uniforme de Recursos), una cadena de caràcters que, seguint un protocol estàndard, permet denominar un recurs en línia (com per exemple aquest bloc) amb la finalitat de que es pugui recuperar a Internet.

Per això, en llenguatge corrent quant parlem d’URLs normalment fem servir la paraula adreça.

En el cas de la pàgina web de la nostra biblioteca la seva URL o adreça és http://www.bib.ub.edu/biblioteques/campus-bellvitge/ . Si escrivim o simplement hi fem clic amb el nostre navegador, aquest serà capaç de localitzar la pàgina a Internet i mostrar-nos-la.

En aquest exemple l’adreça és relativament curta però sovint ens trobem amb llocs que tenen unes URLs molt llargues. Aquest fet, que en principi no ens hauria de preocupar, pot esdevenir un problema quant volem enviar una d’aquestes adreces llargues per correu electrònic o copiar-la en un fòrum o en un comentari d’un bloc.

Imaginem per exemple, que teniu un amic que no acaba de sortir-se’n amb el seu nou ordinador amb Windows Vista (cosa gens sorprenent d’altra banda) i tafanejant per Amazon descobriu un llibre que penseu el pot ajudar i li voleu enviar l’enllaç per correu electrònic per a mostrar-li.

Quan copieu l’enllaç al missatge us pot sortir una una cosa com aquesta: http://www.amazon.com/Windows-Vista-Dummies-Andy-Rathbone/dp/047
1754218/ref=sr_1_6?ie=UTF8&s=books&qid=1211285472&sr=1-6

Certament espectacular, però poc pràctic. Us podem avançar que hi ha moltes possibilitats de que el vostre amic us contesti que no pot obrir l’enllaç. Aleshores podeu fer dues coses: telefonar-lo i lletrejar-li l’adreça (no us ho recomanem) o fer servir l’eina que us presentem avui: TinyURL.

TinyURL, que traduït vol dir URL diminuta, és una eina gratuïta que us permet convertir en un parell de segons una adreça tant llarga com l’anterior en una com aquesta:http://tinyurl.com/69o8kl.

Quina diferència, no? Una adreça d’aquest tipus la podeu enviar o copiar allà on vulgueu amb tota facilitat i amb la certesa de que no us donarà problemes.

Sens dubte, TinyURL és una d’aquelles petites coses que ens poden facilitar molt la vida.

Bon divendres.

Microblogging?
No, el microblogging no és un bloc escrit per gent molt petita, tampoc un bloc amb una lletra i unes imatges minúscules i no aptes per a lectors que pateixin presbícia. El “micro” fa referència a la llargària dels posts: 140 caràcters com a màxim.

Per a que us feu una idea de fins a quin punt són curts els posts que es poden escriure en un bloc d’aquest tipus, us direm que fins AQUÍ, en portem escrits 326 de caràcters, més del doble del que és permès.

Els creadors de serveis de microblogging, dels quals Twitter n’és el més conegut i emprat arreu, asseguren que la gràcia del invent és que permet saber en tot moment què estan fent amics, coneguts i familiars – el lema de Twitter és What are you doing? – com una manera de conèixer-los millor i d’enfortir-ne els lligams.

Així, un cop registrats i identificats, només haureu d’invitar-los i començar a dir-vos què esteu fent en aquell moment. Frases com: estic llegint un llibre de Mendoza, m’estic preparant una truita per sopar, estic escoltant l’últim de la Winehouse i m’encanta, m’avorreixo em sembla que me’n vaig al cine…

Què?, penseu que és una ximpleria? No ens sorprèn, molta gent ho pensa.
O, al contrari, penseu que és una idea genial? Tampoc ens sorprèn, molta gent ho pensa també.
El que sí ens sorprendria és que us deixés indiferents.

Si voleu sortir de dubtes, potser el millor que podeu fer és provar-ho. De moment, podeu mirar-vos aquest vídeo que us mostra amb més detall el funcionament de Twitter.

Si sou posseïdors d’una PlayStation 3, us interessa la ciència i voleu col·laborar en la investigació biomèdica, ara teniu una excel·lent ocasió per a fer-ho gràcies al projecte de computació distribuïda PS3GRID.

La computació distribuïda és un model informàtic que possibilita realitzar operacions que requereixen una gran potència de càlcul sense necessitat de disposar d’un superordinador com el MareNostrum del Barcelona Supercomputing Center. L’alternativa que proposa aquest model es basa en la distribució de la informació entre centenars o milers d’ordinadors corrents de manera que s’aprofita la seva capacitat de processament de manera col·laborativa. Els propietaris dels ordinadors que volen participar, de manera voluntària i desinteressada, només han de descarregar un programari específic i deixar que les seves màquines funcionin quan no les necessiten.

En aquest cas, el projecte PS3GRID, vol aprofitar la gran potència dels processadors Cell que empren les PlayStation 3 (fins a 10 vegades més potents que els d’un ordinador domèstic) per a la investigació en el camp de les proteïnes i el disseny de drogues i nous fàrmacs.

L’equip d’investigadors de PS3GRID han desenvolupat una adaptació del programari BOINC - dissenyat per a fer possible la computació distribuïda - que optimitza el seu potencial en la recerca en aquestes matèries. Si hi esteu interessats només heu de descarregar el programari que us faciliten i cedir la part que vulgueu de la capacitat del processador i espai de disc de la vostra màquina i de l’ample de banda de que disposeu.

Per a que us feu una idea de la importància de la vostra col·laboració us direm que - segons les dades dels responsables del projecte - si aconsegueixen convèncer 1.000 voluntaris disposaran d’una potència de càlcul equivalent a 16.000 ordinadors estàndard.

Si us decidiu a participar, una petita part del mèrit dels futurs descobriments del seu laboratori, ubicat al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, us correspondrà també a vosaltres.

Bon divendres.

Bé, o si més no un tros, una rodanxa, per a ser exactes. I tot gràcies a la plastinació, una tècnica de conservació de cadàvers inventada per un metge alemany, el Doctor Gunter Von Hagens (no, no és broma, és el seu nom real) l’any 1977. Aquesta tècnica permet la conservació dels cadàvers de manera que es puguin mostrar - normalment en rodanxes (talls transversals o longitudinals) - els seus òrgans interns per al seu estudi.

El laboratori del doctor Von Hagens - aquí us mostrem una foto seva jugant a cartes amb uns amics, és el que porta barret - ven a facultats de medicina i centres d’investigació els seus productes a uns preus considerables, a més d’exhibir per tot el món l’exposició Body Worlds competint amb la seva rival Bodies The Exhibition de la que ja us varem parlar en aquest post.

El cas és que fa uns dies llegíem a l’edició digital de La Vanguardia que el laboratori de Von Hagens rep tal quantitat de donacions de cossos humans que té un excés de material, de matèries primeres en podríem dir. A aquesta situació s’uneix la millora de les tècniques de producció que permet, en paraules d’un dels assistents del doctor “produir de forma ràpida i barata grans quantitats d’una gran qualitat“. Aquest augment de la producció i la reducció de costos permetrà vendre rodanxes de cadàver a preus ben assequibles, uns 250 euros la rodanxa.

Total, que per evitar acumulacions d’estocs i augmentar les vendes, han decidit ampliar el seu mercat posant a la venda els seus productes al públic en general, bé al seu taller, el Plastinarium, o bé directament per Internet…. (que no, que no és una broma).

El problema és que les lleis vigents només permeten l’ús de cadàvers humans amb finalitats científiques o acadèmiques i prohibeixen expressament la seva comercialització amb d’altres finalitats. Tanmateix els advocats de Von Hagens estan treballant de valent en aquest tema i asseguren que en pocs mesos qualsevol podrà comprar els seus productes lliurement.

Qui sap? Si se’n surten, tal vegada en poc temps es posen de moda les seves rodanxes de cadàver i lluir un Von Hagens a la paret del saló es converteix en motiu de prestigi social. Fins i tot es podrien convertir en cobejables objectes de regal de bodes o aniversaris.

Bon divendres.

Hi ha qui l’ha descrit com el YouTube de la ciència, i el fet és que el funcionament del lloc web SciVee recorda al conegut servei de distribució de vídeos en línia. Es tracta, això sí, d’una pàgina web pensada i realitzada per investigadors i on només ells hi tenen cabuda.

L’objectiu de SciVee és oferir ciència de manera gratuïta i de pas facilitar-ne la seva difusió i comprensió. Els experts enregistren les seves presentacions (amb veu o sense) i les sincronitzen amb una presentació en Powerpoint, d’aquesta manera es posen els resultats a disposició de la comunitat virtual. Per tal d’assegurar que els treballs tenen un mínim de qualitat, els estudis que es vulguin presentar (Pubcast) han d’haver estat publicats prèviament en una revista científca.

A banda de les presentacions multimèdia, aquest lloc web també ofereix la possibilitat de crear comunitats virtuals per tal de debatre, estar al dia de les noves investigacions o deixar-se aconsellar per altres col·legues. SciVee compta amb el recolzament de PLoS (Public Library of Science), la companyia de salut pública NSF i el Centre de Supercomputadores de San Diego (SDSC).

Abans o després havíem de parlar del Dr. House al nostre bloc. Es veritat que les sèries televisives sobre metges o hospitals no són precisament una novetat. Podríem recordar per exemple, als anys 70, Medical Center, amb el Dr. Gannon protagonitzat per Chad Everett o també, aquest cop als 80 i a casa nostra, Dr. Caparrós Medicina General protagonitzada per l’inoblidable Joan Capri.

Igualment és cert que actualment els diferents canals televisius ofereixen un allau de sèries d’aquest tipus…. però House és House.

L’èxit d’aquesta sèrie, guanyadora d’importants premis i que estrena la seva quarta temporada amb grans audiències, és molt gran i s’ha convertit en un fenomen televisiu. En efecte, tothom coneix aquest metge malcarat interpretat per l’actor Hugh Laurie, especialista en diagnosticar els casos més complexos i amb un peculiar sentit del humor.

Podem imaginar un metge com House a la vida real? A veure, quan un va a cal metge és veritat que vol que encerti el que li passa i que li posi remei, però si pot ser sense insultar millor, no? Fa uns dies vam poder escoltar, al programa On vols anar a parar? de Catalunya Ràdio una entrevista amb el president del Col·legi de Metges de Barcelona, el doctor Miquel Bruguera. A la conversa, en un to informal, exposava la seva opinió sobre aquest tipus de sèries i deia que un metge com el Dr.House seria expulsat de qualsevol col·legi oficial de metges del món en 24 hores.

Això no obstant, en House en té de fans i molts. Si és el vostre cas, avui us convidem a visitar aquesta pàgina dedicada a la seva sèrie. A banda de trobar-hi informació relacionada, podreu recordar les frases més mítiques del polèmic doctor i votar la que més us agradi (la més detestable?) , participar a concursos, descarregar-vos fons d’escriptori, jugar un trivial per avaluar els vostres coneixements de la sèrie, participar a un fòrum de fans i moltes altres coses.

Nosaltres, per la nostra part, no ens hem pogut estar de fer una breu selecció de les que són, segons la nostra opinió, les seves ocurrències més…..quina seria la paraula?

“…¿Su ex novio se parece a su marido? Pues tenga el niño, no se enterará. Pasa en las mejores familias, querida. ¿Por qué no en la suya?” (a una pacient embarassada del seu ex promès)
“Lo siento, este mes no puedo hacer más pruebas inútiles a más idiotas” (a un malalt que li demana que li faci una nova analítica)
“Fiebre, dolor, debilidad, pérdida del apetito… ¿ha practicado sexo anal con algún heroinómano hace poco?” (a un home malalt, que va a la consulta amb la seva filleta, quan li explica els seus símptomes)

Aaah, House, quina delícia d’home.

Bon divendres.

Avui us presentem Last.fm, una ràdio musical que ofereix possibilitats que van més enllà d’escoltar música gratuïtament a Internet.

Fonamentalment Last.fm registra dades de la música (els temes, els artistes, els grups) que escolten els seus usuaris i les hi aplica un algoritme que estableix vincles i relacions d’afinitat. D’aquesta manera, quan un oient comença a escoltar música d’un artista concret emprant - per exemple - el cercador disponible, el servei li oferirà a més música d’altres intèrprets, afins musicalment a aquest, en base a la informació extreta de l’experiència de la resta d’usuaris. Per això es reconeix Last.fm com una ràdio social.

Pinta bé, no? Tal vegada us preguntareu què cal fer per gaudir-ne. D’entrada ja us hem dit que es tracta d’un servei gratuït, només cal accedir-hi per començar a escoltar música. Tanmateix, si efectueu el registre gratuït, permetreu que el servei elabori el vostre perfil en base a la música que aneu escoltant i afinarà cada cop més en les seves propostes futures.

A banda, hi ha una altra manera de gaudir de l’emissora i que presenta més possibilitats: descarregar i instal·lar el programari gratuït disponible. Aquesta opció permet al sistema afinar més els vostres gustos de tal manera que us farà recomanacions de músiques, actes i d’altres coses que consideri us puguin interessar.

També podeu descobrir nous grups i estils musicals navegant per les llistes d’artistes i temes més escoltats o bé pels tags més populars.

Els tags - una de les característiques pròpies del model Web 2.0 o Web social - són etiquetes posades pels propis usuaris d’un lloc web per a descriure continguts (en aquest cas temes musicals) i que sovint es presenten en forma de núvol (tag cloud). Mireu per exemple aquest fragment d’un núvol d’etiquetes extret de Last.fm:

I encara molt més: buscar oients amb gustos o aficions similars, formar grups d’usuaris, escoltar la música dels altres, fer amistats o lligar, trobar i proposar actes d’interès, descarregar música, participar als blocs, col·laborar en l’edició de pàgines wiki d’artistes…

En fi, el model Web 2.0 en estat pur, aquest cop aplicat a una ràdio que és molt més que una emissora de música.
Que la gaudiu!

Bon divendres.

La blocosfera bull des de l’aparició el dia 7 de gener de Wikia Search un cercador d’Internet, actualment en la fase inicial del seu desenvolupament (versió alpha), que pretén el difícil objectiu d’obrir-se un forat en el món de les cerques a Internet dominat de manera aclaparadora per Google.

En efecte, dades recents d’ús d’Internet posen de manifest que més del 80% dels usuaris europeus de la Xarxa fan servir Google com a únic cercador (als Estats Units, la xifra és una mica més baixa). Els seus principals competidors: Yahoo, MSN i Ask es reparteixen la resta del pastís deixant xifres marginals per als altres cercadors existents.

Certament, hi ha hagut nombrosos intents de trencar aquest statu quo amb l’aparició periòdica de projectes que incorporen noves funcionalitats que aporten valor afegit a les cerques. Projectes, alguns d’ells força interessants com ChaCha Search un cercador que ofereix la possibilitat de fer cerques assistides per experts, però que no poden somiar en fer-li ombra al gegant i ni tan sols als seus competidors.

I què passa amb Wikia Search que crea tanta expectació?. Doncs que hi ha al darrere Jimmy Wales, el creador de Wikipèdia, l’enciclopèdia virtual, lliure i oberta a tots, que es fa - dia a dia - de manera col·laborativa i desinteressada per internautes de tot el món. El gran èxit i prestigi (malgrat les carències que posen de manifest els seus detractors) assolit per aquesta iniciativa justifica l’expectació al voltant del nou cercador.

A banda d’això, les novetats que ofereix Wikia Search rauen en aspectes molt ben valorats per la comunitat d’internautes (o si més no, per una part important, probablement la més activa) com són transparència, privacitat i possibilitat de col·laboració. Aquestes novetats constitueixen, a més, els punts febles i sovint més criticats de Google i constitueixen - conjuntament amb la qualitat - els eixos estratègics del projecte:

• Transparència. Els algoritmes que empra Wikia Search són de codi lliure i el cercador ens justifica, per a cada resultat, el desglossament de la puntuació que ha obtingut en la cerca.
• Privacitat. Preservació de les dades dels seus usuaris i dels historials de cerca (a diferència de Google, que recull dades i més dades i en fa la utilització que en creu convenient).
• Col·laboració. Els usuaris registrats poden valorar les cerques, puntuar els resultats, editar articles sobre els termes cercats i formar xarxes socials virtuals d’usuaris amb interessos comuns. L’objectiu és oferir un valor afegit als processos de cerca d’informació que vagi més enllà de la fredor dels algoritmes de Google.
• Qualitat. El punt feble, ara per ara, del cercador. Els propis promotors reconeixen, en la seva pàgina del projecte, que la qualitat dels resultats és baixa. Cal pensar però, que es tracta d’una versió en desenvolupament i que depèn en gran manera, per la seves característiques intrínseques, de les aportacions presents i futures dels seus usuaris.

En resum, temps al temps, ha nascut una proposta de cercador d’Internet amb una nova visió atractiva i engrescadora. Tal vegada paga la pena fer-li confiança i desitjar que qualli i assoleixi un èxit similar al de la pròpia Wikipèdia.

Per cert, els nois de Google no s’han quedat quiets i ja estan preparant el contraatac….a veure si endevineu què estan desenvolupant…..premi! una enciclopèdia virtual! original, no?

Però d’això en parlarem un altre dia.

Bon divendres.

El format PDF (Portable Document Format) s’ha convertit, gairebé des de la seva invenció fa més de 15 anys per l’empresa Adobe Systems, en un referent pel que fa la visualització i distribució d’informació. Les seves avantatges són nombroses i el fan especialment adequat per a distribuir informació a Internet. Segons Adobe, es calcula que en aquests moments hi ha més de 200 milions de documents PDF circulant per la Xarxa.

El fet de que es tracti d’un format estàndard fa que es pugui visualitzar en qualsevol ordinador independentment del sistema operatiu i programari disponible, només cal tenir instal·lat un dels nombrosos visors que es distribueixen lliurement per la Xarxa com el propi Adobe Reader.

La fiabilitat, la reducció de pes i la possibilitat de afegir-hi opcions de seguretat que garanteixen la integritat del document són altres avantatges d’aquest format que el constitueixen en idoni per a distribuir informació per mitjà, per exemple, dels Dossiers Electrònics, del Campus Virtual o bé per correu electrònic. Tot això fa que sigui una bona opció convertir els vostres documents (creats per exemple amb qualsevol de les aplicacions de Microsoft Office o Open Office) a PDF abans de penjar-los o enviar-los per correu electrònic.

Què necessiteu per a fer-ho? Doncs instal·lar un programa que permeti la creació de documents PDF.

Adobe en distribueix un de pagament però n’hi ha de gratuïts que funcionen perfectament com el PDF Creator. Tot i que es tracta d’un programa molt senzill d’usar, a la biblioteca hem preparat un breu manual que explica - pas a pas - com crear un document PDF amb el PDF Creator i com afegir-hi les opcions de seguretat:

Bon divendres

Silenci? és un programa del Canal 33 de Televisió de Catalunya que combina reportatges i entrevistes amb la finalitat de mostrar les noves tendències artístiques en totes les seves vessants: moda, publicitat, música, literatura i d’altres.

Les entrevistes - com no podria ser d’una altra manera en un programa d’aquestes característiques - són en un to informal i innovador. Com a nota curiosa hi ha una pregunta, que inspira el nom del programa, i que es repetix a tots als entrevistats: se’ls hi demana que expliquin què és per a ells el silenci o que descriguin una situació de silenci.

Podeu imaginar que les respostes són molt variades, de ben segur que si ens fessin a nosaltres aquesta pregunta podríem contestar moltes coses, però hi ha una situació de silenci que ens ve de seguida al cap: quan fem una demostració o explicació a la biblioteca - o en qualsevol altre lloc - d’un recurs (base de dades, portal de revistes, lloc web, etc.) que té implantada la possibilitat de sindicació de continguts via RSS.

Quan mencionem aquesta prestació del recurs i preguntem: algú de vosaltres fa servir RSS?…sabeu per a què serveix l’RSS?…n’heu sentit parlar alguna vegada?…

….no hi ha dubte, això és el silenci.

Des d’aquest bloc ens hem proposat aportar el nostre granet de sorra per acabar amb aquest silenci i contribuir modestament a la difusió d’una de les prestacions més meravelloses i potents del model Web 2.0: la possibilitat de subscriure’s a un lloc web que tingui implantada la tecnologia RSS (com aquest bloc, per exemple) de manera que cada cop que aquest publica una novetat (o, en el cas de les bases de dades com Medline PubMed, que introdueix un nou registre que respon a una cerca determinada) sigui el propi lloc el que ens avisi en lloc d’haver de visitar-lo regularment per comprovar-ho personalment.

En un món com el nostre en que consultem tantes pàgines, llocs i recursos web per mantenir-nos informats i al dia, imagineu quanta feina estalviada i quan temps guanyat pot suposar això?

A l’apartat com subscriure’s del nostre bloc us expliquem què es això del RSS i com usar-lo. Tanmateix avui us presentem aquest vídeo que, sens dubte us ho mostrarà d’una manera més clara i amena.

No oblideu connectar els altaveus del vostre ordinador!

I vigileu, tal com us diuen al vídeo, l’RSS crea addicció!

Bon divendres.

I tot gràcies a Jeremy Stribling, Max Krohn i Dan Aguayo, estudiants graduats del Computer Science and Artificial Intelligence Laboratory (CSAIL) del Massachusetts Institute of Technology (MIT).

Fa un parell d’anys aquest nois van voler posar a prova el sistemes de revisió i control d’admissió de publicacions a revistes i conferències i van dissenyar SCIgen.

SCIgen és un programa que genera de manera automàtica articles científics relacionats amb la informàtica i la computació. Els articles es generen de manera aleatòria a partir d’uns continguts prèviament introduïts i processats i inclouen, gràfics, imatges i fins i tot bibliografia.

La seva víctima va ser la 9a edició de la World Multi-Conference on Systemics Cybernetics and Informatics (WMSCI) celebrada l’any 2005, on van presentar un paper generat per la seva joguina. Què diríeu vosaltres que va passar? ….doncs que els hi van acceptar! Val a dir que Jeremy, Max i Dan van fer pública la broma a la seva pàgina web i la WMSCI els hi va retirar la invitació. Tanmateix la credibilitat dels procediments de selecció de la conferència va quedar una mica tocada, per dir-ho de manera suau.

Després d’aquest primer atac els intents s’han anat repetint, amb objectius diferents i per part d’altres persones, bé amb el seu programa bé amb d’altres de similars que han anat apareixent, i corren rumors per la Xarxa de que més d’un ha tingut èxit.

Així doncs, us animeu a fer un articulet? Com us diem no costa gens, nomes heu d’introduir els noms dels autors (els vostres o els de qui vulgueu) i prémer Generate. I ja està! Fins i tot el podeu descarregar en PDF, i si no us acaba de convèncer en feu un altre….total pel que costa.

Si en voleu un exemple mireu-vos el brillant article The Influence of Real-Time Epistemologies on Theory dels eminents científics Groucho i Harpo Marx (i que, per cert, acabem de fer….).

Au, a publicar!

Bon divendres.

23andMe és la nova iniciativa del popular cercador Google. La nova empresa biotecnològica, cofundada per Anne Wojcicki, parella d’un dels pares de Google Sergey Brin, pretén recopilar dades genètiques a baix preu.

Segons els seus creadors, 23andMe seria un “google” dels gens; un web 2.0 de continguts amb participació de l’usuari i que tindria com a finalitat última mapar genèticament tota la humanitat. D’aquesta manera, expliquen, es podrien descobrir tot tipus de parentius, trobar cures per malalties genètiques o recomanar estils de vida convinents als gens de cada usuari.

A banda de Google participaran en la iniciativa l’empresari argentí Martín Varsavsky, News Entrerprise Asociates, MDV-Mohr Davidow Ventures i el gegant biotecnològic Genetech, el president del qual, Arthur D. Levinson, és també directiu de Google.

Bon divendres.